Quan jo era xiquet, hui no venia el pare Noel, hui era el “dia de la potà”.

La festa era molt senzilla: passar-te tot el dia arrastrant una “ristrera” de pots pels carrers del poble. Senzill i sorollós, divertiment perfecte per a qualsevol xiquet.

El procés de confecció de la ristrera de pots era per a analitzar-lo.

Cada colla d’amiguets anavem durant dies a la recerca de pots i llandes. Què on els trobàvem? En la basura. I on estava la basura? Doncs, on havia d’estar, en el riu. Concretament en el camp de futbol abandonat que hi ha havia al costat del pont dels soldats i on el tio Camarena “el basurero” anava depositant cada un dels carros de basura que recollia nit rere nit. Cada viatge, un muntó….i així , centenars de muntons, muntanyes de basura on era fàcil trobar de tot. També neveres, televisors…l’ecopark de l’època estava allí sense cap control de res. Bé, en les cases del carrer La Font que tenen sèquia per baix, la basura anava directament a la sèquia i jau.

El riu cada dia baixava d’un color, hui roig, demà blau…I perquè? Molt senzillo, que diria aquell, depenia del color del tint que empraren eixe dia en la “Lois” de Xàtiva. Eixe era el riu Albaida dels anys setanta. Un riu contaminat i mort. Per sort, la consciència social ha canviat radicalment (per desgràcia, encara queda gent que viu en eixos temps) i el riu de hui és un ecosistema prou sanejat, on trobem blauets, tot tipus d’agrons i anàtides, tortugues leproses i fins i tot, alguna llúdria. (Ara segur que entrarà algun pesat amb la trola eixa de que no es poden tallar canyes)

L’alegria més gran era quan trobàvem alguna “jeringa”, després d’haver sigut utilitzada i tirada, clar. Hi ha que dir que abans, aquestes es reutilitzaven i així tenies a Milagrito, una dona del poble, que anava casa per casa puntxant amb una sola jeringilla i amb unes agulles que prèviament desinfectava cremant-les amb alcohol.

Però , estàvem en els pots.

Pots o llandes hi havien de tota classe. De Roundup, de Gramoxone…les llandes d’olis dels tallers eixes eren de categoria, de tota classe de productes “inofensius”, perols foradats…xé, de tot el que fera soroll.

Quan ja teníem una bona quantitat de trastos recollits es tractava de foradar-los per travessar una corda o fil que els unira. Com ho feiem?, amb l’ajuda d’alguna piqueta de ferro o algun ganivet dels que abundaven per la basura. Després eixe fil es lligava al mig d’un gran pal i per la part de darrere a un altre més xicotet per impedir que es trencara i es desfera tota la potà.

Tenia un sistema de tracció animal, és a dir, dos xiquets que agafàvem eixe pal davanter com si fórem una parella de bous i ja està, a córrer pel poble. La veritat és que s’anavem tornant ja que la ristrera podia aplegar a ser pesada si haviem tingut pàciencia o si erem molts components en la reata.  La resta de components, doncs, amb altres branques colpejàvem les llandes per provocar més soroll si cap. I així, tot el dia.

Quan es feia de nit la meitat de les llandes s’havien anant perdent pel camí i quedàvem escampats per ahí i si quedava algúna encara, acabaria en el mateix lloc on els haviem trobat, en la basura del riu.

No estem tan mal.