Oh Fortuna, velut luna, statu variabilis, semper crescis aut decrescis.. (de “Oh Fortuna, Imperatrix Mundi”. Carl Orff) A hores d’ara quasi tots sabeu que l’Agrupació Musical de Beneixida, (de la que soc director des de la seua creació) va aconseguir el passat dissabte dia 28 la Menció d’Honor en la Secció Tercera del Certamen de la Diputació Provincial de Valencia, secció en la que participava per primera vegada després dels èxits en la Quarta en 2014. Així que vaja per davant el major dels reconeixements cap als meus músics i la meua junta directiva, vertaders herois d’aquesta aventura que va començar ara fa 18 anys; sabeu que vos estime molt. No vaig a destacar a ningú perquè estiguereu tots enormes, fins i tot els que ens seguieu des de Suïssa. Com no, el meu agraïment i el de tota la societat a Hugo Chinesta per la seua implicació en aquest projecte, per acoplar-se perfectament a aquest equip i per la seua validesa i sapiència més que demostrada a l’hora de composar una meravella musical titulada “Taj Mahal” que estrenàrem com a obra lliure. Tampoc voldria oblidar-me de les bandes i directors participants en aquest certamen i en especial de les de Catadau i la Carrera de San Lluis, incloses en la nostra secció i que també feren un gran treball i tingueren una gran actuació. Això si, no puc deixar l’oportunitat que em dona aquest moment i aquest post per reivindicar el treball dels directors de bandes de música que desenvolupem, en la majoria dels casos, aquest ofici amb passió i entrega, un ofici sense cap (o poca) regularització i cada dia menys reconegut i més maltractat. Dignificar-lo i posar-lo en el lloc que en èpoques passades tenia és treball de tots els que formem part d’aquest món. Fa 26 anys que pujava per primera vegada a l’escenari del Palau per participar en un certamen, molta aigua i molts cabells han caigut des d’aquell dia. La Fortuna, variable com la lluna, (com deia Carl Orff) ara ens ha enlairat i altres vegades ens ha enderrocat, però l’esperit i la voluntat de fer música el millor possible ha continuat si més no intacte. Per acabar vos diré que de totes les dedicatòries que m’han escrit en la partitura, la que més m’ha impactat en aquesta ocasió és la d’un músic que em desitja felicitat, i sentencia que: “soc un dels pocs afortunats que treballa en allò per al que estava predestinat.” Malgrat que no crec en el destí és una de les coses més boniques que m’han dit mai.

El viatge a Itaca